Lance Armstrong, Bill
Clinton, Tiger Woods, Martin Heidegger, Leo Messi, Oscar Pistorius,
Mike Tyson, Diego Armando Maradona, OJ Simpson, Belén Esteban, Jordi
Pujol i molts més que no recordo... Què tenen en comú tots aquest
personatges? Molt fàcil: tots ells ens han decepcionat.
Que Belén Esteban es
rebentaria el nas a base de coca potser era previsible. Que Heidegger
recolzaria el nacional-socialisme...també. Però no em negareu que
el “presumpte” delicte fiscal de Pujol, els positius d'Armstrong
o la cèlebre fel·lació Lewinsky -només per citar-ne alguns- han
estat veritables bombes informatives per a la psique col·lectiva.
“La caiguda dels mites”
o -si se'm permet- “El crepuscle dels ídols” és u fenomen que
ja no ens hauria de sorprendre, encara que només sigui per la seva
recurrència al llarg del temps. Investiguem doncs per quin motiu
aquestes pseudo-divinitats acaben sorprenent però irremeiablement
reduïdes a sorra i pols.
La post-modernitat va
deixar-nos orfes de grans relats. El declivi dels grans dogmes
religiosos va anar acompanyat del fracàs comunista i feixista. Però
aquest buit ideològic, abans de deixar pas al fosc nihilisme, fou
sagaçment conquerit per un seguit de noves deïtats, dissenyades a
imatge i semblança nostra. Un nou “politeisme de valors” (Weber)
que va començar a fabricar, en sèrie, nous ídols. Buròcrates,
esportistes, estrelles de la televisió o artistes van ser convertits
en els nostres nous referents, representant els més alts valors i
aspiracions de la humanitat. Uns valors elevats al màxim exponent.
Hiperrealisme moral. Una asímptota de virtuts, inassolible per tant.
Déu ha mort i el mite
Jordi Pujol també. Aquella excelsa i omnipotent figura burgesa de
discursos ex-cathedra ha resultat ser un frau. Però el
principal problema no el té el senyor Pujol. Ni de conya. El
problema és nostre, company. Som fundadors i adoradors de l'ídol.
La responsabilitat de tal decepció és nostra. No entenem que l'home
no hi té lloc a l'Olimp. Som responsables de negar la dimensió
dionisíaca i salvatge de l'ésser humà. Culpables de desterrar
l'instint i engabiar l'afamada bèstia que hi ha en nosaltres.
L'únic que ens caldria
és dir “sí a la vida” i sí a la voluntat de poder. Però no.
Seguirem ignorant a Nietszche durant segles. I sorgiran nous
homes-mites que aniran caient. I la tragèdia continuarà.
