Una
vida benestant a la ciutat precisa sempre de dues condicions de
possibilitat en permanent tensió, a saber, un cert nivell de
interacció social entre els membres de la comunitat i un espai de
privacitat respecte aquests mateixos individus. Paradoxa, d'arrels
psicoanalítiques, que sempre ha determinat el nostre grau de confort
amb els altres. Equilibri social. Afecte i rebuig. Llibertat i
dependència. Jo i l'altre.
Actualment la forma d'aquestes dues condicions ha mutat, tot posant en escac un equilibri que va assolir-se ja fa molt de temps. Observem el jo. La nostra individualitat i el dret adquirit a ser/fer/tenir el que la meva voluntat requereixi. Avui la meva privacitat és el meu únic espai de llibertat. Meu, només meu. Aquest anhel de privacitat ho està colonitzant tot. I per a fer-ho es serveix d'un excel·lent soldat. O més ben dit, d'un mercenari. El dispositiu. Estic parlant d'un canvi de paradigma en les relacions socials. La condició humana i social és la mateixa, però el format és perillosament innovador.
Perquè? A què respon aquest èxit del canal 2.0 respecte la “vida real”? La meva tesi és la següent. Una relació “a través de” és una relació sotmesa al mateix canal que la permet. El canal 2.0 és governat per un mateix, per tant, les relacions “a través de” són relacions que jo sempre governo. I per això m'agraden. Jo decideixo qui sóc a les xarxes socials. Decideixo com sóc i què/qui veig. Decideixo a qui contactar, com fer-ho i què mostrar en el moment de fer-ho. Però és que també decideixo si respondre o no. I quan i què respondre. Jo sóc l'amo de la meva xarxa social i allà, encara que només sigui allà, controlo tot el què passa.
Perduts i a la deriva en l'oceà de la modernitat líquida, aquesta pseudo-seguretat que ens atorga el món 2.0 ens reconforta, com l'alegria del nàufrag després del desastre. Content per sobreviure, però ignorant com viurà. I sobrevivim. La vida a les xarxes socials ens resulta segura, continua i previsible, que no vol dir monòtona, compte. No estic dient que allà no hi passin coses noves i sorprenents. Dic que aquestes coses sempre passen perquè jo les he permès, tal i com les he permès. Jo sóc l'únic governador en aquest reialme, i aquí no em destrona ni Déu.
I tots preferim ser algú a la xarxa que ser un desconegut a la vida. Discapacitats socials que han convertit l'altre en un simple element de l'escenografia. Un element superflu, un instrument esperant el moment de ser utilitzat. Caminem com ànimes en pena al costat de cossos sense identitat. Maniquis en moviment que permanentment col·loquem rere un aparador. Un aparador que ens impedeix saber que ells també són. Un aparador que fractura traumàticament la realitat. La nostra mirada.
Però no existeix l'estabilitat, només la il·lusió d'estabilitat. Sobtadament un contacte a l'espatlla ens fa despertar. Com tota persona al ser despertada ens girem cecs d'hostilitat. Però allí no hi trobem un enemic, ni un culpable o un agitador. Hi trobem un infant, que amb la seva mirada lliure de tota especulació i intencionalitat, tan sols reclama la nostra atenció. Vol que siguem junts, en aquest mateix lloc i en aquest precís moment. I després? Ja ho veurem, no importa.
