El nou panòptic de Bentham: la transparència

Després de llegir sobre Byung-Chul Han i la seva “Societat de la Transparència” i en relació amb la recent notícia apareguda als mitjans de comunicació sobre la creació d'un portal de la transparència al govern espanyol. Aquesta és la reflexió.

Certament ens trobem immersos en una premissa fal·laç, a saber: estem confonent informació amb veritat. Vivim en un nou panòptic de Bentham on el poder ja ha deixat d'estar concentrat al centre. Fixeu-vos, a dia d'avui som nosaltres mateixos qui ens encarreguem de controlar-nos en una espècie de omnisciència totalitària de l'autoritat. Ho pornografiem tot a través de les xarxes socials i contribuïm a l'exposició/revelació de la nostra vida intima. Els selfies constants que publiquen totes les nostres activitats, el Whatsapp que ens diu quan un el missatge ha estat llegit i quan no, la nostra ubicació GPS... D'aquí uns anys allò admirable no serà liderar l'altre amb èxit, serà amagar-se'n!. Així com no hi ha res més purità que el porno, doncs amaga l'amor rere el sexe, no hi ha res més conservador de poder que la transparència, doncs amaga la veritat rere la informació.

Oi que ningú de nosaltres és el seu perfil de Facebook? Doncs cap govern serà mai el seu portal de transparència. No obstant, el govern, tot creant aquest portal, pot donar per complerta la seva obligació moral de retre comptes. Existirà un pacte tàcit entre governant i governat, entre amo i esclau. La gent es donarà per satisfeta mentre l'autèntic l'abús de poder seguirà intacte. Com aquell amo que, tot tractant amb afecte el seu esclau li impedeix que prengui consciència de l'autèntica relació d'esclavitud existent entre els dos.

D'aquí quatre dies ningú es mirarà aquest portal, collons! Doncs tots sabem -encara que no ho haguem pensat- que allò que es publiqui no és pas la veritat. Però ja ens està bé! Per exemple, creieu que si l'exèrcit americà hagués tingut un portal de transparència hagués publicat la mateixa informació que va publicar Assange? Es clar que no. I perquè? Doncs perquè -com diu Han- el secret és una dimensió substancial i necessària en qualsevol òrgan de govern o agent individual. Ara bé, i si l'exèrcit fes un portal d'aquests? Doncs la gent més satisfeta, això no ho dubteu!

El mateix a l'empresa privada. Una empresa pot reportar les seves activitats i tractar d'esdevenir transparent a través d'un gran programa d'ètica i transparència. Però cal adonar-se que hi han uns determinats secrets que són constitutius a l'empresa i, de ser revelats, causaran la seva pròpia mort! Quins secrets? Per exemple, us imagineu una empresa que publiqués els marges dels seus productes (el cost en relació al preu)? Us imagineu una empresa que esfondrés les seves barreres d'entrada per voler ser transparents? Que publiqués les condicions contractuals de tots els seus treballadors? No, no és possible si vol sobreviure enfront els competidors! Per tant, és interessant -i molt provocador- veure que la completa transparència...ni pot ni ha d'assolir-se des de l'empresa.

Així doncs, qui fixa la frontera entre allò que podem mostrar i allò que no? El poder dominant, que sempre ho farà d'acord als seus interessos particulars. Tal i com jo escullo quin contingut mostrar a les xarxes socials per construir allò que desitjo ser, el mateix passa a les empreses, que escullen mostrar allò que més els hi interessa per preservar la seva reputació i mantenir l'avantatge.

Wikileaks ens demostra que l'únic i autèntic acte subversiu és el de revelar la veritat des de fora el discurs públic del poder.

@andreuenrich

L'aplicació de la RSC: 5 competències de lideratge.

L'aplicació de la RSC. Deixar enrere el món de la reflexió filosòfica sobre l'ètica empresarial i tractar d'implementar la RSC a la nostra organització requereix d'un lideratge específic. Aquí m'agradaria anomenar breument les cinc competències essencials que cal demostrar per assolir tal meta:

1.- Crítica

La complexitat dels processos interns d'una empresa, els impactes de l'empresa amb el món i les múltiples relacions existents entre els grups d'interès requereixen d'una capacitat d'anàlisi exhaustiu i intel·ligent. Caldrà que cada membre de l'equip detecti simpaties, interessos compartits i possibles causes de conflicte. No n'hi ha prou amb observar, caldrà endinsar-se en complexitat i esbrinar connexions no evidents.

2.- Comprensió

És de vital importància que les persones tinguin la capacitat de comprendre les motivacions subjacents en cada decisió dels grups d'interès de l'empresa. No n'hi ha prou amb conèixer ni amb escoltar, cal que es comprengui la raó de fons que justifica aquella voluntat o conducta. Sense aquest coneixement profund de l'altre mai es podrà arribar a satisfer una relació de reciprocitat i confiança.

3.- Seducció

L'aplicació de la RSC implica una sèrie de canvis, tant a nivell de processos així com de mentalitat. Ja és prou coneguda la reticència al canvi existent a les organitzacions, les zones de confort esdevenen àrees hostils a qualsevol agitador. Caldrà, per tant, que el lideratge sedueixi a cada grup d'interès a fi que els principis de la RSC s'adoptin per voluntat i convicció. Ni es tracta d'obligar ni d'imposar.

4.- Ètica

No es pot parlar de RSC sense referir-nos a l'ètica. Tots i cada un dels processos d'implantació de la RSC cal que s'interpretin sota el prisma del bé. S'han de conèixer aquelles virtuts que es volen promoure, unes virtuts que han d'estar presents en qualsevol conducta de l'empresa. Cal que el nostre equip tingui clar què significa “ser una bona empresa” i que lideri aquesta ètica a través del propi exemple.

5.- Assertivitat

Creure en si mateix i amb l'absoluta conveniència de la RSC. No dubtar. El camí no serà fàcil i el directiu haurà d'oposar-se constantment a tensions diverses (la justificació, la sospita, etc). Cal persistir en la tasca i tenir paciència, doncs la RSC no és merament una remodelació de la façana, es tracta d'una modificació estructural que requereix d'un cert temps.

M'agradaria remarcar que aquestes competències no necessàriament han d'estar concentrades en una sola persona, compte. Cal recordar que el lideratge és una funció que també -i especialment en RSC- pot dur-se a terme de forma compartida. 

Salut!

@andreuenrich

L'aplicació de la RSC: 3 reptes a superar

En el procés d'implementació de la RSC, destaco 3 principals reptes als que s'enfronten les empreses:

• El repte de la definició

Des que Bowen (1953) va introduir el concepte de RSC, aquest ha estat un tema ben discutit i estudiat per acadèmics de tot el planeta. No obstant, el concepte actualment segueix sent desconegut i confós entre la majoria d'empresaris i ciutadans. Aquest escàs coneixement de la RSC es deu, en part, a la vaguetat del seu significat (és culpa de la pròpia RSC). Des dels enfocaments més neoliberals (Friedman 1970), passant per la creació de valor compartit (Porter & Kramer 2006/2011), el Corporate Marketing (Balmer & Greyser 2006), la teoria dels Stakeholders (Freeman 1984, Phillips 2003), el Stakeholder Social Capital (Garriga 2011) fins el Stakeholder Hapiness Enhancement (Jones & Felps 2013), etc. Veiem doncs que la RSC no és pas un concepte immutable, més aviat es tracta d'un discurs en constant evolució que connecta varies dimensions de l'activitat empresarial. Quin és el repte, doncs? Reduir la complexitat. Concretar. Definir què és la RSC per a l'empresa. Cal que la organització determini a què es refereix quan pensa en RSC i què n'espera. Quina visió de la RSC adoptem? Quina és la missió, la visió i els objectius de la RSC? La RSC només serà viable si el seu significat emana de la mateixa empresa.

• El repte de la conveniència

Aquest és un altre gran repte al que s'enfronta l'aplicació de la RSC: perquè hem de fer RSC? En quin sentit ens convé? Què hi guanyem? Es pensa en l'aspecte instrumental de la RSC. L'empresa interpreta la implementació de la RSC com a una despesa o una inversió d'incert retorn. El repte? Cal que la RSC s'interpreti com a un canvi integral de model de gestió, com a una forma concreta de management que, per la seva condició ètica afecta positivament a totes les àrees i a tots els processos de la companyia. Inclòs el compte de pèrdues i guanys, per suposat.

• El repte del mètode

Com implementar la RSC. En primer lloc cal veure com els principis estratègics de la RSC s'apliquen en l'operativa. Com definim el mapa de stakeholders? Ho fem seguint un model centrista on tots els stakeholders orbiten al voltant de l'empresa? O seguim un model de xarxa i nodes interconnectats? Com gestionem aquestes relacions? I els conflictes o les oportunitats de cooperació que se'n derivin? Tothom vol aquesta RSC? Qui s'encarrega d'implementar aquest canvi de model? És un directiu? Un comitè interdepartamental? Cal normativitzar la RSC? Quins indicadors fixem per a mesurar la correcta aplicació de la RSC? La retribuïm? Quin és el repte aquí? És important que aquest mètode estigui, a priori, pensat, definit i consensuat. De no ser així l'empresa corre el risc d'actuar incoherentment i fer més mal que bé, tant a tots els grups d'interès així com a la reputació de la seva marca.

Salut!

Com assegurem una RSC integral i integrada?

A mi m'agradaria començar fent un apunt sobre l'enunciat de la pregunta que encapçala aquest article (pregunta extreta d'un debat acadèmic sobre l'aplicació de la RSC). Aquesta distinció entre “integral” i “integrada” em resulta tant confusa com curiosa (encara que sigui lingüísticament!). Encara hagués estat més inversemblant formular-ho així: “Com assegurar la integració d'una RSC integral i integrada?” Tractaré d'anar al fons de la qüestió, per tant.

Parlem de l'aplicació de la RSC dins l'empresa. I, més concretament, se'ns pregunta sobre les fórmules per refermar/consolidar/mantenir (assegurar) aquesta aplicació. Entenc que la conveniència de la RSC es postula, així que no crec que s'escaigui parlar d'això. Vull dir, la premissa és “convé assegurar la RSC” (cosa que també podríem debatre). Però tornem al tema que ens ocupa.

Per a una correcta aplicació a l'empresa, les dues dimensions que cal conjugar són la unitat i la multiplicitat. El Tot i les parts. Parlem d'aplicar la RSC a una entitat formada per un conjunt de persones que es defineixen i es relacionen amb l'entorn a través d'un conjunt de processos. Per tant, de voler aplicar la RSC correctament cal que, simultàniament, sigui global i processual.

Global en el sentit que aquesta “qualitat” (condicionant) ha d'estar present en totes i cada una de les parts constituents de l'empresa; ha de ser una virtut col·lectiva, aleshores. Però també processual en el sentit que aquesta virtut s'expressarà amb fets que edificaran uns hàbits; unes pràctiques responsables. Tots i cada un dels processos de l'empresa inevitablement estaran impregnats d'una valoració en termes de RSC. Són dues cares de la mateixa moneda, l'una no s'entén sense l'altra (podríem debatre si una és causa originaria de l'altre, però en tot cas les dues són de facto necessàries).

Ara bé, quin és el mètode d'aplicació de la RSC? Com es decideix voler adoptar aquesta virtut/orientació a l'empresa? La meva tesi és que l'única forma eficaç que això succeeixi és a través d'un acord consensuat entre tots i cada un dels membres de l'empresa. Les persones, en ple exercici de la seva llibertat i autonomia, determinaran què volen ser i com ho volen expressar. Determinaran el significat i el significant que té RSC per ells. Com es lidera aquest procés? Propiciant les condicions perquè aquest diàleg sorgeixi i es mantingui. Només refermem aquelles virtuts que adoptem per convicció i contrastem per experiència. Cal evitar la visió paternalista del lider que, a través de l'esforç i tot pretenent inculcar un concepte particular de la RSC, acabarà per imposar-la dogmàticament. Això no és ni responsable, ni sostenible ni ètic...és tirànic.

Salut!

Andreu Enrich

RSC i aprovisionament: Coneixement i Ignorància. Cost i Risc

La RSC, per sort o desgràcia, és construeix sobre una sèrie de contradiccions importants. Una d'elles és la relació de simpatia-desconfiança entre Empresa-Proveïdor. L'empresa responsable ha de responsabilitzar-se d'escollir a quin proveïdor comprar. Un dels criteris per a determinar-ho -més enllà del preu- serà saber si aquest proveïdor fa RSC o si, per contra, no és gens socialment responsable. Fins aquí tot molt bonic i coherent.  Els problemes vénen ara, en la realització d'aquesta suposada “auditoria ètica”:

Fins a quin grau de coneixement hem d'arribar alhora d'esbrinar i confiar en la RSC del nostre proveïdor? Cal confiar que ell, al seu torn, verifica tots els seus proveïdors? En definitiva, ens acontentem amb que cada empresa es faci només responsable dels seus proveïdors directes? O tenim el deure d'auditar tots i cada un dels agents que han intervingut en la transformació de tots i cada un dels materials que conformen el producte que manufacturem?

Per exemple, que l'empresa bengalí on Inditex compra algunes de les seves peces de roba exploti els seus treballadors pot ser relativament fàcil d'esbrinar (o no). Però què me'n dieu de tots i cada un dels proveïdors que té aquesta empresa (la tela, la pell, les cremalleres, etc.)?  I tots els proveïdors d'aquests proveïdors?  No cal ser matemàtic per entreveure que això esdevé inassolible.

Per tant, en el cas de pretendre investigar tota la cadena d'aprovisionament a fi d'estar ben segurs que la nostra RSC reposa sobre bons fonaments , som conscients del monumental cost que això pot arribar a tenir? Però compte! En el cas de no fer-ho, som conscients del risc que assumim pel fet que un dia es descobreixin un escàndol i, anar passant de baula en baula per tota la cadena, n'acabem sortim esquitxats? Quin és, per tant, aquell punt fins el qual ens comprometem a “saber” i partir del qual acceptem “ignorar”? Fixar un horitzó així...és gaire ètic?

Resumint, com creieu que l'empresa hauria d'abordar la gestió de l'aprovisionament segons el pla de RSC? Jo em guardo les meves opinions, de moment.

@andreuenrich

Alto Rendimiento: Somos nuestras decisiones

No se asusten, este no va ser un artículo sobre filosofía existencialista. Hablamos aquí de decisiones de juego y sobre la condición del jugador de hockey, ni más ni menos.

La toma de decisiones, el decision making, es un concepto que cada vez más de moda en el mundo del deporte de élite. En un inicio se creía que el buen jugador de hockey era, o bien aquel genio que gracias a su talento y creatividad realizaba brillantes acciones, o bien aquel disciplinado jugador que se limitaba a seguir al pie de la letra las órdenes de su entrenador. Por suerte este clásico paradigma ya ha sido superado y hoy día lo que prevalece es la capacidad de tomar las decisiones adecuadas en función de cada situación cambiante del partido. Entonces se nos plantean interesantes preguntas como ¿cuál es la buena decisión? O ¿cómo tomarla correctamente durante el partido? Bien, trataré de abordarlas a continuación:

¿Cuál es la buena decisión?

¿Pase largo o juego en corto? ¿cambio de banda o mantener el lado? ¿tackle o aguantar? ¿marcar por dentro o por fuera? ¿presión o medio campo? ¿animar o corregir? Como ven las decisiones afectan a todas las esferas del juego, a saber: estrategia, táctica, técnica y mentalidad. Decisiones de jugadores y de técnicos.

Y yo digo, la buena decisión es aquella que concuerda con el plan o aquella que concuerda con la probabilidad favorable. Lo importante, pues, es tener claro un esquema de juego, con diferentes normas y prescripciones que permitan al sujeto disponer de una orientación en el momento de elegir. Aunque a veces no hay un plan explícito que dé respuesta a una situación particular. En este caso uno debe ser consciente de la probabilidad favorable. 

Por ejemplo, la probabilidad de recibir un PC en banda izquierda si utilizamos el tackle es más alta que si optamos por una defensa de seguimiento. Pero Andreu, me pueden decir, ¿y las probabilidades? He aquí donde la experiencia deviene un valor capital. Por eso es importante que los jugadores experimentados muestren a los jóvenes todos estos tips y que los entrenadores incidan en estas preferencias durante los entrenamientos. Hay que construir el sentido de juego, el game sense.

¿Cómo tomar la decisión correcta durante el partido?

En un estadio inicial del desarrollo del jugador se puede comprender que el entrenador dirija a sus jugadores -y sus decisiones- desde el banquillo. Pues lo que se pretende es modelar el criterio y el momento de la elección. Pero el entrenador sabio debe aprender a retirar su rol dominante cuando el jugador lo requiera, es decir, debe ceder autonomía tarde o temprano, sino se corre el riesgo de crear una dependencia mental y emocional entrenador-jugadores. Una señal: el día que el entrenador no dice nada, aquel día el equipo juega mal.

A nivel concreto hay dos elementos que a mi, a nivel personal, me ayudan en la toma de decisiones durante un partido. El primero de ellos es el pre-scanning. Analizar la disposición del juego unos instantes antes de recibir la pelota nos permite anticipar la respuesta adecuada y tomar la decisión correcta. Por ejemplo, un medio-campista que no sea consciente en todo momento del “mapa del campo” a sus espaldas es un medio condenado a ralentizar el juego y a desaprovechar oportunidades de recepción abierta. 

El segundo truco es mantener la cabeza en alto. La inmensa mayoría de tiempo que tenemos la pelota estamos atentos solo ella y no al entorno. Esto no debería ser necesariamente así. Con entrenamiento cualquiera puede aprender a cambiar de dirección, frenar e iniciar la conducción sin necesidad de mirar la bola (ya no digo driblar como el maestro Xavi Escudé). Igualmente es posible realizar un push en movimiento sin tener que mirar la bola ni un solo momento. Apenas se trabajan estos elementos técnicos que, a mi juicio, son de vital importancia para una correcta toma de decisiones. ¿La razón? Con la cabeza en alto estamos más preparados para detectar los cambios del juego en tiempo real y actuar en el preciso momento que se requiera.

Hasta aquí llega este breve y sencillo tratado sobre la toma de decisiones en el hockey. Espero que haya sido de utilidad y les permita continuar la reflexión por su cuenta.

@andreuenrich

La perversió de l'efecte Pigmalió

Prou conegut és aquest efecte. Denominació que prové del mite grec (Ovidi) en el qual Pigmalió, un escultor frustrat amb les dones decideix esculpir-ne una, Galatea, d'acord al seu ideal. Crea l'escultura i la tracta com si de vida disposés. (A dia d'avui Pigmalió seria un d'aquests japonesos fetitxistes que compra una “plastic doll” de silicona) Resulta que al final Galatea, per obra de la divinitat, pren vida i esdevé l'esposa de Pigmalió. Actualment la psicologia admet l'existència d'aquest efecte. Hi han alguns estudis que han demostrat que “actuar com si...” acaba contribuint a la confirmació empírica d'aquell fenomen. Vegis Rosenthal-Jacobson i el seu "Pigmalió a l'aula".

Podria servir-me de l'efecte Pigmalió i fer un article reivindicant l'amor al proïsme, la confiança en l'altre i la visió ambiciosa de les persones com a element clau del seu desenvolupament. Però això ja està molt vist, és una merda i m'avorreix profundament. Que ho facin els coaches. Avui i aquí faré una crítica de l'efecte Pigmalió. A cops de martell deixaré Galatea reduïda a pols.

Parlar d'efecte Pigmalió és, a la pràctica, parlar de formació. Formar algú d'acord a una intenció. L'escultor a l'obra, l'enginyer al robot, el mestre a l'alumne, el lider al seguidor i el directiu al treballador. En tots aquests casos ens trobem un agent conscient que, a través de la seva actitud, condiciona l'altre, n'acaba modificant les seves conductes i, per extensió, configurant la seva personalitat. De tot això jo en dic “poder”, i totes aquestes relacions dialèctiques que he anomenat abans són, -aquesta és la meva tèsi- relacions Amo-Esclau.

La formació, entesa sota la prerrogativa de l'efecte Pigmalió, és una oda a la dependència. Una tragèdia. Ningú és més malvat que un fan de Pigmalió, doncs per aquesta persona les forces de l'entorn determinen completament l'ésser humà. Però no només això, el pitjor prové del fet que aquestes forces poden ser dissenyades conscientment. És a dir, es pot dissenyar una formació específica que construeixi uns éssers concrets. Malèfic. 

La dialèctica Amo-Esclau de Hegel ens diu que l'Amo, després d'establir el seu poder, imposa a l'Esclau que treballi per ell. Gràcies a l'Esclau, l'Amo es permet el goig de viure un plaer sense esforç ni patiment. Però atenció! L'Esclau, obligat a una vida de treball i rectitud, es construeix a sí mateix, desenvolupa la intel·ligència i es forma un fort caràcter(vegis Bildung). Aquí comença la rebel·lió. Fixeu-vos en el quid. Què pretén l'Amo? Després d'haver esperat tota la vida per a convertir-se en Amo, ara vol ser reconegut i obeït per així poder degustar la seva victòria. Però l'Amo no vol ser obeït per una espècie d'animal domesticat! Vol ser admirat per homes lliures com ell, però els esclaus no són pas lliures! Aquesta dialèctica està condemnada al drama, per tant. Ser Amo és un problema existencial. O bé es restringeix la llibertat de l'altre o bé es corre el risc de la llibertat de l'altre, i aleshores res assegura que aquest s'adhereixi als preceptes de l'agent formador.

Per tot això dic que l'efecte Pigmalió és pervers. Doncs pretén, a través d'una dialèctica Amo-Esclau, “fabricar” persones d'acord a unes creences personals. Sempre és així! Sempre hi ha un contingut ètic en “actuar com si”, i això mateix condemna l'altre a esdevenir “esclau” del seu mentor. L'única solució -si és que n'hi ha- és l'autonomia del subjecte i el respecte a la seva singularitat. Aquella persona que, malgrat totes les influències del món, sap què cal fer. 

@andreuenrich

V de Voluntat

Arriba la Diada. Arriba una nova jornada de reivindicació nacional. I aquesta Diada, igual que les dels darrers dos anys, es preveu ben popular. Fenomen de masses. L'independentisme està de moda i això no m'acaba de convèncer, ho sento. Sóc conscient que en qualsevol explosió sobtada de popularitat hi ha un component de persuasió intencionada, i això em posa en estat d'alerta. De fet, es tracta d'una conducta molt humana -lamentablement-, a saber: l'addicció a la majoria. Els “followers” sempre són el grup més nombrós en la implantació de qualsevol producte. Els motius per a l'independentisme són varis. Prescindiré de qualsevol categorització cartesiana i diré que se'm en fot, vull dir, la motivació que sosté una decisió pot ser del tipus que sigui, mentre aquella raó sigui coherent, compresa i ben volguda. No mereix més respecte un independentista de “pedigrí” que un independentista de “moneder”.A mi em fa patir l'independentista que ho és perquè toca. L'independentista nyu. L'idiota.

M'agradaria que el lector fes una breu reflexió i tractés d'esbrinar aquells arguments pels quals sosté la seva posició. Són accidentals? Són relatius a la teva situació de vida personal o són extrapolables a qualsevol ciutadà? És bona la independència per a Catalunya? Perquè? Fixeu-vos-hi bé, al final la decisió sobre el SÍ o el NO no és pas gens fàcil. Com deia en Laporta,:“que no nos engañen”. Qui us pretengui vendre que una elecció és clarament més convenient a l'altre....us està manipulant. La independència també comportarà inconvenients i seguir formant part d'Espanya té els seus avantatges. Ah, i viceversa. Tot és veritat. Tot és confús.

Davant d'una decisió difícil a la nostra vida, sigui aquesta la que sigui, què precisem, doncs? Mai tindrem la certesa a priori que encertarem. De fet, no existeix una alternativa que sigui intrínsecament millor que l'altre. Qualsevol intent de “convèncer l'altre” no deixa de ser tirànic, per tant. La certesa es construeix. És exclusivament a tu, benvolgut lector, que et pertoca redactar el teu relat i teixir l'argument que dotarà de sentit la teva voluntat. Escull què pensar al respecte. Prepara un discurs que sostingui el teu punt de vista i endavant. Sense assertivitat som víctimes de l'assertivitat dels altres. Sempre. I jo dic, millor ser responsable que víctima, no? Ull, decidir que “no ho sé”, és també una possibilitat ben legítima! En qualsevol cas, sabeu el que esteu fent. Se sap que no se sap.

La V de voluntat és la primera V que cal conformar avui a Barcelona. Una V que ens recordi que sense l'ús intel·ligent de la voluntat no som verdaderament protagonistes de la nostra existència. Decidiu què voleu, argumenteu i aleshores feu en concordança. Però alerta, que mai ningú miri de voler per vosaltres ni, el que és el pitjor de tot, que mai ningú us impedeixi voler.

Jordi Pujol, Belén Esteban i Friedrich Nietzsche

Lance Armstrong, Bill Clinton, Tiger Woods, Martin Heidegger, Leo Messi, Oscar Pistorius, Mike Tyson, Diego Armando Maradona, OJ Simpson, Belén Esteban, Jordi Pujol i molts més que no recordo... Què tenen en comú tots aquest personatges? Molt fàcil: tots ells ens han decepcionat.

Que Belén Esteban es rebentaria el nas a base de coca potser era previsible. Que Heidegger recolzaria el nacional-socialisme...també. Però no em negareu que el “presumpte” delicte fiscal de Pujol, els positius d'Armstrong o la cèlebre fel·lació Lewinsky -només per citar-ne alguns- han estat veritables bombes informatives per a la psique col·lectiva.

“La caiguda dels mites” o -si se'm permet- “El crepuscle dels ídols” és u fenomen que ja no ens hauria de sorprendre, encara que només sigui per la seva recurrència al llarg del temps. Investiguem doncs per quin motiu aquestes pseudo-divinitats acaben sorprenent però irremeiablement reduïdes a sorra i pols.

La post-modernitat va deixar-nos orfes de grans relats. El declivi dels grans dogmes religiosos va anar acompanyat del fracàs comunista i feixista. Però aquest buit ideològic, abans de deixar pas al fosc nihilisme, fou sagaçment conquerit per un seguit de noves deïtats, dissenyades a imatge i semblança nostra. Un nou “politeisme de valors” (Weber) que va començar a fabricar, en sèrie, nous ídols. Buròcrates, esportistes, estrelles de la televisió o artistes van ser convertits en els nostres nous referents, representant els més alts valors i aspiracions de la humanitat. Uns valors elevats al màxim exponent. Hiperrealisme moral. Una asímptota de virtuts, inassolible per tant.

Déu ha mort i el mite Jordi Pujol també. Aquella excelsa i omnipotent figura burgesa de discursos ex-cathedra ha resultat ser un frau. Però el principal problema no el té el senyor Pujol. Ni de conya. El problema és nostre, company. Som fundadors i adoradors de l'ídol. La responsabilitat de tal decepció és nostra. No entenem que l'home no hi té lloc a l'Olimp. Som responsables de negar la dimensió dionisíaca i salvatge de l'ésser humà. Culpables de desterrar l'instint i engabiar l'afamada bèstia que hi ha en nosaltres.

L'únic que ens caldria és dir “sí a la vida” i sí a la voluntat de poder. Però no. Seguirem ignorant a Nietszche durant segles. I sorgiran nous homes-mites que aniran caient. I la tragèdia continuarà.

Ara em caso, ara em separo

Passar-se una tarda de diumenge navegant entre estadístiques de l'INE és excitant. Ho recomano a tot solter o soltera. Als que teniu parella us suggereixo...bé, és igual. Aquesta vegada l'objecte de la meva recerca dominical ha estat “Matrimonis”. Si, estimat lector, em refereixo aquest fenomen tràgic que molts somiem, planegem, gaudim, suportem i acabem per odiar. Un moment, no sé per quin motiu he utilitzat la primera persona del plural en la frase anterior. Suposo que per condescendència. Jo encara sóc verge en aquest sentit.

Les persones menteixen, però els números no. Vegem doncs les xifres més significatives que vaig descobrir. Aquestes dades són les més recents disponibles, del 2012. Espero que amb la independència el nostre IDESCAT sigui menys incompetent. El nombre total de matrimonis registrats a Catalunya durant el 2012 va ser de 26.630. Segur que tots coneixeu alguna parella estupenda que forma part d'aquest conjunt. Potser veu tenir la sort d'anar a la celebració i tot. La recordeu? original, eh?

Pel que fa al nombre total de separacions, divorcis i nul·litats durant el mateix any, aquesta xifra fou de 19.800. Si fem el quocient ens topem amb el següent percentatge: 74,35%. És a dir, al 2012, per a cada 100 inicis matrimonials vam tenir 74 finals.

Continuem amb les dades, que ja anem llençats. La campana de Gauss en forma de teta que distribueix les edats dels conjugues al moment de casar-se indica que l'edat mitja és de 32,5 anys. Jo en tinc 30,3 en aquest moment, així que tindria uns 2,2 anys per a trobar dona, proposar-li matrimoni i rebre un SÍ com a resposta. Sempre i quan m'interessés formar part d'aquell segment de població que podríem anomenar “estadísticament mediocre”. Això ha estat una reflexió a temps real que no té cap interès.

Seguim. L'edat mitjana de les separacions és de 43 anys. D'aquí dedueixo barroerament que la duració mitjana d'un matrimoni gira al voltant dels 10,5 anys. Per tant, gran part de les separacions produïdes al 2012 pertanyen a matrimonis celebrats uns 10 o 11 anys enrere. Això em duu a esbrinar la dada de matrimonis del 2001 (11 anys abans de 2012): 31.905. Si comparo aquest nombre amb el de divorcis del 2012 arribo al següent percentatge de “fracàs”: 62%. Què dimonis vol dir això, Andreu? Doncs que de cada 100 parelles casades al 2001 només 38 van sobreviure al 2012. Les altres 62 estan fent cursets de coaching, jugant a pàdel i fent sol UVA. Solteres però ben acompanyades. En els últims 20 anys la quantitat de població separada a Espanya s'ha multiplicat per 5. Ben conscients en són els experts en Marketing, doncs milions de singles cal seduir!

Veient tot això, no és descabellat preveure que la probabilitat d'èxit d'un matrimoni celebrat avui -entenent l'èxit com allò catòlic de “fins que la mort ens separi”- no superi el 10%. Compte, prescindeixo de tota consideració ètica respecte aquesta observació, però val la pena que hi reflexionem. I que cap matemàtic torre-collons se'm enfadi. Sóc conscient que el meu breu anàlisi és ple d'irregularitats formals, però és innegable que confirma una veritat intuïda per tots abans de llegir aquesta bírria d'article, a saber: cada vegada som més incapaços de mantenir un compromís a llarg plaç. És un fet.

Promesos, sou uns afortunats, vosaltres almenys heu trobat amb qui compartir la desgracia.  

Vivint allí, morint aquí

Una vida benestant a la ciutat precisa sempre de dues condicions de possibilitat en permanent tensió, a saber, un cert nivell de interacció social entre els membres de la comunitat i un espai de privacitat respecte aquests mateixos individus. Paradoxa, d'arrels psicoanalítiques, que sempre ha determinat el nostre grau de confort amb els altres. Equilibri social. Afecte i rebuig. Llibertat i dependència. Jo i l'altre.

Actualment la forma d'aquestes dues condicions ha mutat, tot posant en escac un equilibri que va assolir-se ja fa molt de temps. Observem el jo. La nostra individualitat i el dret adquirit a ser/fer/tenir el que la meva voluntat requereixi. Avui la meva privacitat és el meu únic espai de llibertat. Meu, només meu. Aquest anhel de privacitat ho està colonitzant tot. I per a fer-ho es serveix d'un excel·lent soldat. O més ben dit, d'un mercenari. El dispositiu. Estic parlant d'un canvi de paradigma en les relacions socials. La condició humana i social és la mateixa, però el format és perillosament innovador.

Perquè? A què respon aquest èxit del canal 2.0 respecte la “vida real”? La meva tesi és la següent. Una relació “a través de” és una relació sotmesa al mateix canal que la permet. El canal 2.0 és governat per un mateix, per tant, les relacions “a través de” són relacions que jo sempre governo. I per això m'agraden. Jo decideixo qui sóc a les xarxes socials. Decideixo com sóc i què/qui veig. Decideixo a qui contactar, com fer-ho i què mostrar en el moment de fer-ho. Però és que també decideixo si respondre o no. I quan i què respondre. Jo sóc l'amo de la meva xarxa social i allà, encara que només sigui allà, controlo tot el què passa.

Perduts i a la deriva en l'oceà de la modernitat líquida, aquesta pseudo-seguretat que ens atorga el món 2.0 ens reconforta, com l'alegria del nàufrag després del desastre. Content per sobreviure, però ignorant com viurà. I sobrevivim. La vida a les xarxes socials ens resulta segura, continua i previsible, que no vol dir monòtona, compte. No estic dient que allà no hi passin coses noves i sorprenents. Dic que aquestes coses sempre passen perquè jo les he permès, tal i com les he permès. Jo sóc l'únic governador en aquest reialme, i aquí no em destrona ni Déu.

I tots preferim ser algú a la xarxa que ser un desconegut a la vida. Discapacitats socials que han convertit l'altre en un simple element de l'escenografia. Un element superflu, un instrument esperant el moment de ser utilitzat. Caminem com ànimes en pena al costat de cossos sense identitat. Maniquis en moviment que permanentment col·loquem rere un aparador. Un aparador que ens impedeix saber que ells també són. Un aparador que fractura traumàticament la realitat. La nostra mirada.

Però no existeix l'estabilitat, només la il·lusió d'estabilitat. Sobtadament un contacte a l'espatlla ens fa despertar. Com tota persona al ser despertada ens girem cecs d'hostilitat. Però allí no hi trobem un enemic, ni un culpable o un agitador. Hi trobem un infant, que amb la seva mirada lliure de tota especulació i intencionalitat, tan sols reclama la nostra atenció. Vol que siguem junts, en aquest mateix lloc i en aquest precís moment. I després? Ja ho veurem, no importa.

No tots som macacos

Rebo una alerta vibratòria al mòbil. Un nou seguidor al Twitter. Serà una tia?! No. “Todos Somos Macacos”, es el nom del perfil. “Camisetas de Todos Somos Macacos” n'és la seva descripció. No ho pillo. Entro a l'enllaç que acompanyava el perfil i em topo amb una web de venda de samarretes. En totes hi apareix un plàtan. Investigo.

Resulta que la raó d'existir d'aquesta web es deu a un curiós incident produït per Dani Alves, jugador del F.C.Barcelona. Al passat partit de lliga contra el Villarreal C.F, un aficionat contrari va llençar un plàtan sobre el terreny de joc. Plàtan que Alves, just abans de centrar un córner, va recollir, pelar i mossegar davant l'estupefacció de tots els allí presents. Aquest fet anecdòtic, també capturat per les càmeres de televisió, va córrer com l'escuma per Internet i en unes hores ja havia donat lloc a un moviment anomenat “Todos Somos Macacos”. Moviment a favor d'anar en contra del racisme. Sona graciós dit així.

Suposo que un parell de nanos anhelosos de caler, veient tal deliri col·lectiu, devien pensar com monetitzar tot allò i per això van crear aquesta web on es dediquen a vendre unes mediocres samarretes sota el brillant eslògan: “Ahora puedes conseguir tu camiseta con un estampado original para seguir luchando contra el racismo y estar a la moda.” Traca i mocador. En altres paraules, estigues a la moda de fer veure que lluites contra el racisme i fes-ho tot comprant una de les nostres samarretes. Com a mínim podrien dir que dedicaran un % de les vendes a col·laborar amb una ONG de sensibilització contra el racisme, així buscant tocar la fibra caritativa, però res de res. Compra el que s'ha de comprar, aleshores seràs bo. Això resa el seu mantra ocult.

Actualment l'activisme social passa per fer aquestes bajanades. Compartir fotos de gossos abandonats al mur del Facebook, donar un parell d'euros al mes a una ONG a través de crowdfunding, comprar pomes ecològiques i lluir samarretes amb un plàtan estampat. Llavors resulta que qui dóna diners a les ONG's genera injustícies socials amb el seu treball i qui diu lluitar contra el racisme ignora i viu d'esquena als seus veïns magrebins.

Mireu, jo sóc tant racista com la majoria de vosaltres. Jo ja me'n estic sortint però, desintoxicant-me diríem. He nascut i m'he criat en una societat de fonaments racistes que m'ha introduït, per darrere i amb guant de làtex, tota una sèrie de prejudicis sobre l'altre, sobre l'estranger, l'estrany. El moro és perillós i el negret fa gràcia. Us sona?

I em faig fàstic, com el propi vòmit al ser ensumat per un mateix. Vòmit de realitat, que prefereixo al nèctar d'ignorància, això si. I m'esforço en comprendre la limitació de tals creences, començant per acceptar-les i examinant-les a la llum de la raó. Oblida el racisme. Digues SI a la humanitat, però primer comprèn perquè hauries de dir-ho. Ah, i si segueixes fent el beneit, jo me'n seguiré burlant. 

Eternitzant-nos a la xarxa

I jo em pregunto, què recordava el meu avi del seu avi? Probablement un tipus de memòries semblants a les que jo encara guardo del meu avi. No dic semblants a nivell de contingut, doncs el món en els darrers dos-cents anys ha canviat brutalment, però si semblants en la quantitat i forma d'aquestes memòries. En diem records, vivències capturades pels nostres sentits i desades en algun racó del nostre cervell, continguts que sovint evoquem amb més romanticisme que formalitat. Episodis que ens emociona recordar, reconfortants o melancòlics, però acompanyats d'emoció, al cap i a la fi. Moments tots ells intensos, els pocs privilegiats que la psique que ha seleccionat per romandre dins nostre.

D'acord. Ara pensa quin tipus d'informació sobre tu serà accessible per al teu nét d'aquí 30 anys. L'augment de l'esperança de vida segur que us proporciona força temps per a conviure plegats, però això no garanteix una bona quantitat ni qualitat dels records compartits. Tot veient com feu de pares i mares m'inclino a pensar que us passareu la vellesa fotent activitats estúpides d'entreteniment i contractant algú per a fer d'avi a canvi de quatre rals. De fet ja ho feu ara que sou pares...

Però no vaig per aquí. L'abismal diferència serà que gràcies a la xarxa i a a la tecnologia el vostre nét podrà conèixer tot allò que vosaltres veu fer en vida, dons tot es troba i es trobarà a Internet, amic. El vostre nét disposarà de milers de fotografies teves, totes ordenades any a any; fotos de festa, amb les parelles, de viatge, etc. Veurà vídeos de tot tipus, tots els teus posts al Facebook i tots els centenars de tuits merdosos que cada any et dediques a desar al ciberespai.

Gràcies a les xarxes socials -o per culpa d'elles- ens estem eternitzant, no sé si us en havíeu adonat. Som allò que fem de nosaltres mateixos, i si tot el que fas queda emmagatzemat a la xarxa, tot el que has fet podrà ser susceptible de ser recuperat en un moment futur. Ja fa anys que redactes el teu testament. La transmissió d'informació de generació a generació ja no serà un producte pensat i preparat amb finalitats pedagògiques, serà simplement un recull de dades i fitxers, susceptible de qualsevol interpretació, per tant.

Del meu avi Ramon, que en pau descansi, en conec poc de tot el que va fer. Però és que d'ell mateix el meu nét amb prou feines en coneixerà ni tan sols el seu nom, i per a les següents generacions en Ramon senzillament ja no existirà. Dels avantpassats en guardàvem histories, quasi bé contes. Ara en guardarem terabytes d'informació.

Vam acabar amb el mite, hem venut la raó al mercat i ara cedirem la memòria al nuvol. Què quedarà de nosaltres? Aparentment tot, però fonamentalment res. I això m'amoïna.

Qui cobra, obeeix

Qui paga mana. Quin tòpic més fastigós. De tant repetir-lo ens l'hem acabat creient justificant i proclamant als quatre vents. T'has parat a pensar mai què implica aquesta frase? Pura ideologia disfressada, ara t'ho demostraré.

Vas a sopar a un restaurant qualsevol i només al entrar per la porta et creus amb tot el dret de sentir-te venerat. “Aquesta gent, d'ara en endavant, treballaran per mi una bona estona, ja cal que em tractin com em mereixo, que per això els hi pago.” Et dius per dins de forma més o menys inconscient. I així li demostres, gest rere gest, al pobre assalariat que afanyadament escriu els teus designis al bloc de les comandes, la nova llàntia d'Aladí.

Tranquil, estimat consumidor, tu no ets l'únic idiota aquí. El que és pitjor de tot, el pobre cambrer que es veu repetidament mancat de respecte també acaba per suportar-ho i accepta que aquest comportament forma part del negoci. Et maleeix constantment, que ho sàpigues, però s'ho menja per dins. No li està permès reivindicar la seva dignitat. De fet, ell és simultàniament obedient amb l'empresari, ja que aquest és qui li ha de passar la nòmina cada mes. Així funciona una societat alienada, senyores i senyors. El poder és el capital. Qui paga mana,i es clar, qui cobra obeeix.

Mireu-vos. A la que reuniu quatre duros amb tot l'esforç del vostre treball -tant remunerat com odiat- aprofiteu per anar de vacances a un d'aquests Resorts d'estiu on homes bronzejats de tòrax hipertrofiat us porten el Margarita fins a la hamaca amb tota la delicadesa i atenció del món. I com a bons turistes de classe social que sou, us afanyeu a capturar aquests moments amb les vostres càmeres, d'aquesta manera sempre podreu recordar que, encara que fos per unes hores, veu sentir -vos adorats per algú. Pagant, es clar. Desperteu, els vostres somnis us ajuden a perpetuar el son, aquest és l'encant del sistema.

I jo dic, tracta'm com em mereixo, no per allò que significo per tu, maleït comerciant, sinó simplement per allò que sóc, una persona, com tu. Res és més complaent que un tracte de respecte i afecte ben recíproc, que valori la persona i el treball, més enllà del valor relatiu que imposi el mercat. S'ha acabat l'ús de persones sota el pretext del servei remunerat. Cap dret t'atorga el diner, feligrès del bitllet, esclau del tenir. Cap.

Dirigeix, consumeix i dedica't al que sigui, però fes-ho èticament, és el teu deure. El bon tracte no és una pràctica que exigeixi el bon negoci. El bon tracte és una pràctica que, única i exclusivament, t'exigeix la teva condició d'home. No reivindiques que vols una societat més justa i igualitària? Doncs para d'alimentar el poder del diner d'una punyetera vegada. Mentre qui pagui segueixi manant i qui cobri segueixi obeint, continuarem vivint en una societat d'amos i esclaus. Desperta, ja va sent hora.  

Übermensch Puyol

Carles Puyol, el capità del F.C.Barcelona ha decidit, després de dinou anys consecutius, deixar el primer equip al finalitzar la present temporada. Puyol, per tot el que has fet i tot el que representes, et dedico aquest breu i humil tribut.

Futbol, un espectacle de masses que és capaç de mobilitzar milers de milions de persones arreu del món, tots vibrant rere una pantalla contemplant com vint-i-dos individus es rifen una pilota. L'esport rei, el més practicat i estès del planeta. Les grans estrelles, ídols que s'imprimeixen en pòsters, carpetes i samarretes d'incondicionals fans. El circ mediàtic de permanent actualitat, que dóna feina a artistes, comediants i bèsties.

Res de tot això t'importa el més mínim. Per a tu futbol és duel, duel en competició, competició per a guanyar, per a vèncer l'altre, superar-te a tu mateix i fer-ho al costat dels teus amics. Aquesta és la dimensió fosca de l'esport. Oculta sota la forma aparent. N'és la dimensió més profunda, el seu ADN, sentit últim, el logos.

Carles, tot això és el que sempre t'ha fet sentir humà. Rere la teva estela no vas necessitar mai ningú que et recordés el memento mori, aquell “recorda que moriràs”. Tu, igual que els més grans generals de l'antiguitat, sempre has defensat els teus colors des del front de la batalla, a primera línia arriscant la teva pell, conscient del risc que això comportava i sabent que cap goig per la fama perduraria gaire temps.

Per a nosaltres l'aplaudiment d'un dribbling mai va significar el mateix que l'aplaudiment a una de les teves entrades. Els aplaudiments als genis són un reconeixement a allò que mai serem. Les teves ovacions eren pel reconeixement d'allò humà que hi ha en tu, i que també és en nosaltres. Allò que ens identifica i ens connecta.

El món es meravellava per la genialitat dels jugadors brasilers, el talent dels menuts argentins i la classe de les estrelles europees. El món semblava oblidar-te. L'estètica, el detall i la tècnica s'erigien com a únics criteris legisladors dins el futbol. Però l'escultor precisa del martell també. I aleshores vas ser tu, forçut de la Pobla, que ens vas recordar a tots que sense valor res autèntic podem assolir.

Capità, tots t'hem vist patir i somriure, abandonar el camp abraçat a un company o fer-ho estirat a una llitera tot gemegant de dolor. Només comprenent que aquestes dues cares són inherents a l'existència i estimant-ho tal com és, només aleshores estem llestos per començar a viure.

Finalment també t'has encarregat de demostrar-nos que l'entrega a les passions no es contraposa a la raó. Un home sense una ferma voluntat de poder que el permeti superar-se dia rere dia no és capaç de resistir dinou temporades a un dels equips de futbol més exigents del planeta. Res és més racional que aquesta determinació, amb tot el treball intel·ligent i ben dissenyat que això comporta. Però és que enlloc hi ha més passió que en el goig d'intentar i demostrar-ho. Bé que ho hem vist diumenge rere diumenge a l'Estadi, home de cor calent.

Que Carles Puyol romangui a la nostra memòria molt temps. Que siguin personatges com ell els que utilitzem alhora d'educar els homes i dones del futur. Que el seu coratge i la seva força ens recordin que la nostra voluntat no té límits, sempre i quan la visquem apassionadament.

Una abraçada Superhome.

Torpedes propagandístics

Encara queden prop de nou mesos per a la celebració de la consulta sobiranista. En aquest article us demano que, més enllà de qualsevol posició política que hi tingueu al respecte, sigui la que sigui, feu un esforç per ser crítics i el menys subjectius possible.

La propaganda no són mentides. Es tracta d'informació verídica però presentada amb una finalitat concreta, que sovint es tracta d'afavorir una determinada agenda o posició política. L'èxit de la propaganda està en la fatiga que produeix la freqüència en la seva repetició. Quan un mitjà de comunicació determina el pes específic d'una sèrie d'informacions, dia rere dia, el que fa, simultàniament, és transmetre un ordre de rellevància i una opinió, que el receptor anirà interioritzant de mica en mica.

Qualsevol expert en comunicació coneix el poder de la propaganda. Qualsevol sociòleg sap com de idiota i vulnerable és la massa. Aquests dos fets indiscutibles, malauradament, han estat utilitzats per a cometre els pitjors adoctrinaments ideològics. Vegeu Joseph Goebbels.

RTVE promociona l'agenda del govern central, “Catalunya i recuperació” és el mantra. Però aquí fem el mateix, estimats. L'Homs i el Mas semblen titelles robotitzats, tot repetint la cantarella a la primera notícia del TN, cada dia. I el que faltava, Miquel Calçada lluint un pin de l'estelada al Afers Exteriors, programa produït per TV3, la de tots. Pel que fa als mitjans privats, seguint la mateixa lògica, siguin d'on siguin. A fotre merder, el sensacionalisme i la pulsió libidinal reporten més vendes que el periodisme de qualitat.

Quan els mitjans de comunicació entren en aquesta dialèctica evangelitzadora, la lluita entre els d'allà i els d'aquí, els bons i els dolents, la dreta i l'esquerra, etc. Llavors nosaltres, suposades persones dotades de raó, ja hem begut oli.

Jo sóc independentista, ja ho era a primer de bàsica. Però això no implica que hagi de convertir-me en un altre d'aquests nous factòtums apòstols del poder que saturen la xarxa de torpedes propagandístics. Tertulians tot terreny, columnistes addictes al Twitter, periodistes de Mac i redactors mercenaris, a mi no m'enfonsareu. Us detesto.

No em regalis res, però regala'm

Beneïts siguin els reis mags. Maleïts siguin els regals.

Convertir-ho tot en objecte de consum és allò pel que sempre se'ns recordarà. Els reis mags en són un gran exemple. Màgia a bon preu i amb descomptes. El ritual sempre és menystingut, l'important és el resultat, allò tangible, l'únic que existeix, l'objecte, el regal.

Però fem memòria. Adonem-nos-en d'allò que encara recordem amb un somriure. Són tota la successió de regals que hem rebut? Més aviat no. Són, per exemple, aquells conjunts de sensacions, llums, ritmes i colors que experimentàvem a la cavalcada. La impaciència que ens dificultava el son la nit abans. Aquells metres fins al menjador que frenèticament recorríem de bon matí. Els paquets de colors que allà col·locats complien la nostra fantasia. I és que el millor regal no és un què, és un quan. Aquell seguit d'emocionants instants previs eren allò realment valuós dels reis.

Fins a l'estripada de paper, moment que simbolitza l'estripada del misteri. El naixement de la cosa és la mort del secret. La possessió apaga el desig. Allò conegut descarta tot allò possible per a conèixer. El regal és el meu regal, la meva possessió. Una possessió només produeix satisfacció. I la satisfacció, malgrat la seva agradable presentació, finalment desemboca en patiment, ja sigui per pèrdua o per aferrament. El regal no és res, només l'excusa per poder regalar. I regalar és un verb. Regalar és un acte creatiu que sempre inclou el jo i l'altre, és a dir, és un acte humà.

No em regalis res, ja estic tip de coses. Però regala'm. Regala'm sorpresa, regala'm atenció, regala'm passió. Tot això no és res concret, però en realitat ho és tot. Regala'm aquells instants emocionants de la vida, que són precisament els únics que ens hem dedicat a exterminar. Sort en tenim dels nens, que en la seva màgica innocència i presència ens reflecteixen tot allò que som i ja hem oblidat.