La perversió de l'efecte Pigmalió

Prou conegut és aquest efecte. Denominació que prové del mite grec (Ovidi) en el qual Pigmalió, un escultor frustrat amb les dones decideix esculpir-ne una, Galatea, d'acord al seu ideal. Crea l'escultura i la tracta com si de vida disposés. (A dia d'avui Pigmalió seria un d'aquests japonesos fetitxistes que compra una “plastic doll” de silicona) Resulta que al final Galatea, per obra de la divinitat, pren vida i esdevé l'esposa de Pigmalió. Actualment la psicologia admet l'existència d'aquest efecte. Hi han alguns estudis que han demostrat que “actuar com si...” acaba contribuint a la confirmació empírica d'aquell fenomen. Vegis Rosenthal-Jacobson i el seu "Pigmalió a l'aula".

Podria servir-me de l'efecte Pigmalió i fer un article reivindicant l'amor al proïsme, la confiança en l'altre i la visió ambiciosa de les persones com a element clau del seu desenvolupament. Però això ja està molt vist, és una merda i m'avorreix profundament. Que ho facin els coaches. Avui i aquí faré una crítica de l'efecte Pigmalió. A cops de martell deixaré Galatea reduïda a pols.

Parlar d'efecte Pigmalió és, a la pràctica, parlar de formació. Formar algú d'acord a una intenció. L'escultor a l'obra, l'enginyer al robot, el mestre a l'alumne, el lider al seguidor i el directiu al treballador. En tots aquests casos ens trobem un agent conscient que, a través de la seva actitud, condiciona l'altre, n'acaba modificant les seves conductes i, per extensió, configurant la seva personalitat. De tot això jo en dic “poder”, i totes aquestes relacions dialèctiques que he anomenat abans són, -aquesta és la meva tèsi- relacions Amo-Esclau.

La formació, entesa sota la prerrogativa de l'efecte Pigmalió, és una oda a la dependència. Una tragèdia. Ningú és més malvat que un fan de Pigmalió, doncs per aquesta persona les forces de l'entorn determinen completament l'ésser humà. Però no només això, el pitjor prové del fet que aquestes forces poden ser dissenyades conscientment. És a dir, es pot dissenyar una formació específica que construeixi uns éssers concrets. Malèfic. 

La dialèctica Amo-Esclau de Hegel ens diu que l'Amo, després d'establir el seu poder, imposa a l'Esclau que treballi per ell. Gràcies a l'Esclau, l'Amo es permet el goig de viure un plaer sense esforç ni patiment. Però atenció! L'Esclau, obligat a una vida de treball i rectitud, es construeix a sí mateix, desenvolupa la intel·ligència i es forma un fort caràcter(vegis Bildung). Aquí comença la rebel·lió. Fixeu-vos en el quid. Què pretén l'Amo? Després d'haver esperat tota la vida per a convertir-se en Amo, ara vol ser reconegut i obeït per així poder degustar la seva victòria. Però l'Amo no vol ser obeït per una espècie d'animal domesticat! Vol ser admirat per homes lliures com ell, però els esclaus no són pas lliures! Aquesta dialèctica està condemnada al drama, per tant. Ser Amo és un problema existencial. O bé es restringeix la llibertat de l'altre o bé es corre el risc de la llibertat de l'altre, i aleshores res assegura que aquest s'adhereixi als preceptes de l'agent formador.

Per tot això dic que l'efecte Pigmalió és pervers. Doncs pretén, a través d'una dialèctica Amo-Esclau, “fabricar” persones d'acord a unes creences personals. Sempre és així! Sempre hi ha un contingut ètic en “actuar com si”, i això mateix condemna l'altre a esdevenir “esclau” del seu mentor. L'única solució -si és que n'hi ha- és l'autonomia del subjecte i el respecte a la seva singularitat. Aquella persona que, malgrat totes les influències del món, sap què cal fer. 

@andreuenrich