domingo, 27 de abril de 2014

Eternitzant-nos a la xarxa

I jo em pregunto, què recordava el meu avi del seu avi? Probablement un tipus de memòries semblants a les que jo encara guardo del meu avi. No dic semblants a nivell de contingut, doncs el món en els darrers dos-cents anys ha canviat brutalment, però si semblants en la quantitat i forma d'aquestes memòries. En diem records, vivències capturades pels nostres sentits i desades en algun racó del nostre cervell, continguts que sovint evoquem amb més romanticisme que formalitat. Episodis que ens emociona recordar, reconfortants o melancòlics, però acompanyats d'emoció, al cap i a la fi. Moments tots ells intensos, els pocs privilegiats que la psique que ha seleccionat per romandre dins nostre.

D'acord. Ara pensa quin tipus d'informació sobre tu serà accessible per al teu nét d'aquí 30 anys. L'augment de l'esperança de vida segur que us proporciona força temps per a conviure plegats, però això no garanteix una bona quantitat ni qualitat dels records compartits. Tot veient com feu de pares i mares m'inclino a pensar que us passareu la vellesa fotent activitats estúpides d'entreteniment i contractant algú per a fer d'avi a canvi de quatre rals. De fet ja ho feu ara que sou pares...

Però no vaig per aquí. L'abismal diferència serà que gràcies a la xarxa i a a la tecnologia el vostre nét podrà conèixer tot allò que vosaltres veu fer en vida, dons tot es troba i es trobarà a Internet, amic. El vostre nét disposarà de milers de fotografies teves, totes ordenades any a any; fotos de festa, amb les parelles, de viatge, etc. Veurà vídeos de tot tipus, tots els teus posts al Facebook i tots els centenars de tuits merdosos que cada any et dediques a desar al ciberespai.

Gràcies a les xarxes socials -o per culpa d'elles- ens estem eternitzant, no sé si us en havíeu adonat. Som allò que fem de nosaltres mateixos, i si tot el que fas queda emmagatzemat a la xarxa, tot el que has fet podrà ser susceptible de ser recuperat en un moment futur. Ja fa anys que redactes el teu testament. La transmissió d'informació de generació a generació ja no serà un producte pensat i preparat amb finalitats pedagògiques, serà simplement un recull de dades i fitxers, susceptible de qualsevol interpretació, per tant.

Del meu avi Ramon, que en pau descansi, en conec poc de tot el que va fer. Però és que d'ell mateix el meu nét amb prou feines en coneixerà ni tan sols el seu nom, i per a les següents generacions en Ramon senzillament ja no existirà. Dels avantpassats en guardàvem histories, quasi bé contes. Ara en guardarem terabytes d'informació.

Vam acabar amb el mite, hem venut la raó al mercat i ara cedirem la memòria al nuvol. Què quedarà de nosaltres? Aparentment tot, però fonamentalment res. I això m'amoïna.


domingo, 6 de abril de 2014

Qui cobra, obeeix

Qui paga mana. Quin tòpic més fastigós. De tant repetir-lo ens l'hem acabat creient justificant i proclamant als quatre vents. T'has parat a pensar mai què implica aquesta frase? Pura ideologia disfressada, ara t'ho demostraré.

Vas a sopar a un restaurant qualsevol i només al entrar per la porta et creus amb tot el dret de sentir-te venerat. “Aquesta gent, d'ara en endavant, treballaran per mi una bona estona, ja cal que em tractin com em mereixo, que per això els hi pago.” Et dius per dins de forma més o menys inconscient. I així li demostres, gest rere gest, al pobre assalariat que afanyadament escriu els teus designis al bloc de les comandes, la nova llàntia d'Aladí.

Tranquil, estimat consumidor, tu no ets l'únic idiota aquí. El que és pitjor de tot, el pobre cambrer que es veu repetidament mancat de respecte també acaba per suportar-ho i accepta que aquest comportament forma part del negoci. Et maleeix constantment, que ho sàpigues, però s'ho menja per dins. No li està permès reivindicar la seva dignitat. De fet, ell és simultàniament obedient amb l'empresari, ja que aquest és qui li ha de passar la nòmina cada mes. Així funciona una societat alienada, senyores i senyors. El poder és el capital. Qui paga mana,i es clar, qui cobra obeeix.

Mireu-vos. A la que reuniu quatre duros amb tot l'esforç del vostre treball -tant remunerat com odiat- aprofiteu per anar de vacances a un d'aquests Resorts d'estiu on homes bronzejats de tòrax hipertrofiat us porten el Margarita fins a la hamaca amb tota la delicadesa i atenció del món. I com a bons turistes de classe social que sou, us afanyeu a capturar aquests moments amb les vostres càmeres, d'aquesta manera sempre podreu recordar que, encara que fos per unes hores, veu sentir -vos adorats per algú. Pagant, es clar. Desperteu, els vostres somnis us ajuden a perpetuar el son, aquest és l'encant del sistema.

I jo dic, tracta'm com em mereixo, no per allò que significo per tu, maleït comerciant, sinó simplement per allò que sóc, una persona, com tu. Res és més complaent que un tracte de respecte i afecte ben recíproc, que valori la persona i el treball, més enllà del valor relatiu que imposi el mercat. S'ha acabat l'ús de persones sota el pretext del servei remunerat. Cap dret t'atorga el diner, feligrès del bitllet, esclau del tenir. Cap.


Dirigeix, consumeix i dedica't al que sigui, però fes-ho èticament, és el teu deure. El bon tracte no és una pràctica que exigeixi el bon negoci. El bon tracte és una pràctica que, única i exclusivament, t'exigeix la teva condició d'home. No reivindiques que vols una societat més justa i igualitària? Doncs para d'alimentar el poder del diner d'una punyetera vegada. Mentre qui pagui segueixi manant i qui cobri segueixi obeint, continuarem vivint en una societat d'amos i esclaus. Desperta, ja va sent hora.