Qui cobra, obeeix

Qui paga mana. Quin tòpic més fastigós. De tant repetir-lo ens l'hem acabat creient justificant i proclamant als quatre vents. T'has parat a pensar mai què implica aquesta frase? Pura ideologia disfressada, ara t'ho demostraré.

Vas a sopar a un restaurant qualsevol i només al entrar per la porta et creus amb tot el dret de sentir-te venerat. “Aquesta gent, d'ara en endavant, treballaran per mi una bona estona, ja cal que em tractin com em mereixo, que per això els hi pago.” Et dius per dins de forma més o menys inconscient. I així li demostres, gest rere gest, al pobre assalariat que afanyadament escriu els teus designis al bloc de les comandes, la nova llàntia d'Aladí.

Tranquil, estimat consumidor, tu no ets l'únic idiota aquí. El que és pitjor de tot, el pobre cambrer que es veu repetidament mancat de respecte també acaba per suportar-ho i accepta que aquest comportament forma part del negoci. Et maleeix constantment, que ho sàpigues, però s'ho menja per dins. No li està permès reivindicar la seva dignitat. De fet, ell és simultàniament obedient amb l'empresari, ja que aquest és qui li ha de passar la nòmina cada mes. Així funciona una societat alienada, senyores i senyors. El poder és el capital. Qui paga mana,i es clar, qui cobra obeeix.

Mireu-vos. A la que reuniu quatre duros amb tot l'esforç del vostre treball -tant remunerat com odiat- aprofiteu per anar de vacances a un d'aquests Resorts d'estiu on homes bronzejats de tòrax hipertrofiat us porten el Margarita fins a la hamaca amb tota la delicadesa i atenció del món. I com a bons turistes de classe social que sou, us afanyeu a capturar aquests moments amb les vostres càmeres, d'aquesta manera sempre podreu recordar que, encara que fos per unes hores, veu sentir -vos adorats per algú. Pagant, es clar. Desperteu, els vostres somnis us ajuden a perpetuar el son, aquest és l'encant del sistema.

I jo dic, tracta'm com em mereixo, no per allò que significo per tu, maleït comerciant, sinó simplement per allò que sóc, una persona, com tu. Res és més complaent que un tracte de respecte i afecte ben recíproc, que valori la persona i el treball, més enllà del valor relatiu que imposi el mercat. S'ha acabat l'ús de persones sota el pretext del servei remunerat. Cap dret t'atorga el diner, feligrès del bitllet, esclau del tenir. Cap.

Dirigeix, consumeix i dedica't al que sigui, però fes-ho èticament, és el teu deure. El bon tracte no és una pràctica que exigeixi el bon negoci. El bon tracte és una pràctica que, única i exclusivament, t'exigeix la teva condició d'home. No reivindiques que vols una societat més justa i igualitària? Doncs para d'alimentar el poder del diner d'una punyetera vegada. Mentre qui pagui segueixi manant i qui cobri segueixi obeint, continuarem vivint en una societat d'amos i esclaus. Desperta, ja va sent hora.