Übermensch Puyol

Carles Puyol, el capità del F.C.Barcelona ha decidit, després de dinou anys consecutius, deixar el primer equip al finalitzar la present temporada. Puyol, per tot el que has fet i tot el que representes, et dedico aquest breu i humil tribut.

Futbol, un espectacle de masses que és capaç de mobilitzar milers de milions de persones arreu del món, tots vibrant rere una pantalla contemplant com vint-i-dos individus es rifen una pilota. L'esport rei, el més practicat i estès del planeta. Les grans estrelles, ídols que s'imprimeixen en pòsters, carpetes i samarretes d'incondicionals fans. El circ mediàtic de permanent actualitat, que dóna feina a artistes, comediants i bèsties.

Res de tot això t'importa el més mínim. Per a tu futbol és duel, duel en competició, competició per a guanyar, per a vèncer l'altre, superar-te a tu mateix i fer-ho al costat dels teus amics. Aquesta és la dimensió fosca de l'esport. Oculta sota la forma aparent. N'és la dimensió més profunda, el seu ADN, sentit últim, el logos.

Carles, tot això és el que sempre t'ha fet sentir humà. Rere la teva estela no vas necessitar mai ningú que et recordés el memento mori, aquell “recorda que moriràs”. Tu, igual que els més grans generals de l'antiguitat, sempre has defensat els teus colors des del front de la batalla, a primera línia arriscant la teva pell, conscient del risc que això comportava i sabent que cap goig per la fama perduraria gaire temps.

Per a nosaltres l'aplaudiment d'un dribbling mai va significar el mateix que l'aplaudiment a una de les teves entrades. Els aplaudiments als genis són un reconeixement a allò que mai serem. Les teves ovacions eren pel reconeixement d'allò humà que hi ha en tu, i que també és en nosaltres. Allò que ens identifica i ens connecta.

El món es meravellava per la genialitat dels jugadors brasilers, el talent dels menuts argentins i la classe de les estrelles europees. El món semblava oblidar-te. L'estètica, el detall i la tècnica s'erigien com a únics criteris legisladors dins el futbol. Però l'escultor precisa del martell també. I aleshores vas ser tu, forçut de la Pobla, que ens vas recordar a tots que sense valor res autèntic podem assolir.

Capità, tots t'hem vist patir i somriure, abandonar el camp abraçat a un company o fer-ho estirat a una llitera tot gemegant de dolor. Només comprenent que aquestes dues cares són inherents a l'existència i estimant-ho tal com és, només aleshores estem llestos per començar a viure.

Finalment també t'has encarregat de demostrar-nos que l'entrega a les passions no es contraposa a la raó. Un home sense una ferma voluntat de poder que el permeti superar-se dia rere dia no és capaç de resistir dinou temporades a un dels equips de futbol més exigents del planeta. Res és més racional que aquesta determinació, amb tot el treball intel·ligent i ben dissenyat que això comporta. Però és que enlloc hi ha més passió que en el goig d'intentar i demostrar-ho. Bé que ho hem vist diumenge rere diumenge a l'Estadi, home de cor calent.

Que Carles Puyol romangui a la nostra memòria molt temps. Que siguin personatges com ell els que utilitzem alhora d'educar els homes i dones del futur. Que el seu coratge i la seva força ens recordin que la nostra voluntat no té límits, sempre i quan la visquem apassionadament.

Una abraçada Superhome.