Et desitjo un feliç 2013

Tot judici que assigna l'adjectiu “feliç” a un esdeveniment qualsevol és sempre un judici relatiu i a posteriori; doncs es refereix a una valoració personal que precisa de l'experiència. Una opinió arbitraria, en definitiva. La felicitat sempre és una etiqueta que col·loquem a allò viscut, una vegada ja ha passat. Així funcionem, la nostra ment necessita recordar per a dotar de significat una vivència.

Partint d'aquesta consideració he arribat a la conclusió que desitjar un feliç 2014 és bastant estúpid. Aquesta valoració general i total de l'any només podrà realitzar-se una vegada finalitzat el 2014. Només llavors i tot mirant enrere sabrem si l'any ha estat prou feliç o no, però mai ara, quan encara no ha succeït res.

Té molt més sentit desitjar-te un feliç 2013. Doncs l'any acaba ara i tots els esdeveniments ja s'han produït. Tots ells ben presents a la teva memòria. I tu ets sobirà dels teus records, que romanen a teva disposició per a qualsevol reinterpretació volguda. Només tu, a hores d'ara, tens el poder de catalogar el que ha succeït com a profitós o no, com a útil o estèril, com a feliç o desgraciat, com aprenentatge o pèrdua de temps, com a motiu d'agraïment o de protesta. Això és el que et desitjo, que t'aprovis aquest examen que tu mateix et prepares a consciència.

És només gràcies a la retrospectiva que uns fenòmens una vegada no desitjats poden esdevenir part d'un sentit més ampli i harmoniós. L'home no disposa de poder per crear la seva realitat. L'home disposa de poder per a re-interpretar la seva realitat. Això sí que és veritat. I per això només ens cal voluntat, raó i memòria, que no és poca cosa.

Del 2014 millor no desitjar res a ningú. No encara. Però del 2013? ah, això és diferent! Que tingueu tot el valor del món per a revisar-lo novament. Ara amb uns nous ulls que transformin tot allò inconnex, desdibuixat i caòtic en part d'un nou Tot, amb més sentit, satisfacció i felicitat.

I com que això últim depèn única i estrictament de tu, per això t'ho desitjo, perquè en tens el poder.  

La fal·làcia del lider

Estic cansat, extenuat, fatigat, postrat i desfet. Si la paraula “lideratge” no és exterminada ben aviat del nostre llenguatge em veuré obligat a cometre un holocaust semàntic sense precedents. M'explico.

Tots heu llegit algun article sobre “Com esdevenir un bon lider”. O tots heu anat a alguna xerrada sobre “Lideratge i èxit”. O tots heu escoltat algun coach parlar sobre “Com liderar la teva vida”. Fixeu-vos que ni ho dubtava ni us ho preguntava. Ho he afirmat. I és que aquesta pandèmia ideològica ja fa temps que ens ha infestat a tots.

Tenim una societat capitalista que s'impulsa gràcies al consum. L'individualisme és el combustible ideal. Un entorn incert i ple de canvis, el medi perfecte per a la proliferació del desig. Circumstancies, totes elles, idònies per a l'egoisme.

Hi han menys líders que seguidors, per lògica. No obstant, tothom vol ser un bon lider i ningú un bon seguidor. Google mostra 134.000.000 resultats per a “leadership”. Només 152.000 per a “followship” (ja sabíeu que existia aquest terme?). Volem estar més ben reconeguts que els altres. Disposar de més poder que els altres. Destacar per sobre els altres. Qui es pot negar, a dia d'avui, a aquesta temptació? Una fal·làcia que ens empeny al precipici de la frustració.

El lider ja és lider. El lider sorgeix, de forma natural. Us convido a visitar una classe qualsevol de primària. O aneu a veure els primats del zoo. No us turmenteu en aquest sentit. Els líders ja aprendran a ser millors, deixeu-los en pau. Ser un bon seguidor és la clau. I seguidors ho som la majoria. Sense bons seguidors el lider no deixa de ser un accident. Però només quan es troba ben escortat el moviment total esdevé poderós.

Trenco una llança en favor de l'acceptació, la obediència, la servitud, la humilitat i la lleialtat. Només al llegir-ho ja us ressonarà insòlit, oi? És el vostre ego que us empeny a negar aquestes virtuts, que enteneu per debilitats. Però només aquell que les cultivi, només aquell que esdevingui un bon seguidor, trobarà la satisfacció en allò que fa i allà on pertany. Crearé un Master en Followship per arruïnar-me noblement.

No cal que siguem líders de res. Ni tan sols de la nostra vida. De fet, algú sensat creu que realment lidera la seva vida?

Responsabilitat Social Competitiva

Actualment tothom recomana a qualsevol empresa que disposi d'algun projecte, persona responsable o departament de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). De no ser així, l'entitat corre el risc de ser titllada d'insensible envers el sofriment de la societat. I això no ho vol ningú. Fruit d'aquesta moda ètica, la RSC ha esdevingut un concepte estrella tractat per milers de publicacions, tesis doctorals, estudis, conferències, tallers, experts, màsters i inclús diversos certificats de qualitat.

Però això no és pas nou. Les empreses sempre han tingut la voluntat de retornar un cert valor a la societat. A saber, la caritat. Es lluitava sense pietat per aconseguir fer calés i després se'n donaven uns quants en concepte de caritat. A mode d'analgèsic moral.

Però a dia d'avui ja no parlem només de caritat. Ara també es tenen en consideració altres àmbits com els proveïdors, els clients, els treballadors o el medi ambient, només per citar-ne alguns. L'empresa pretenen ennoblir d'ètica tots aquests vincles que la connecten amb la humanitat i el món. Fins aquí tot molt bonic i coherent, d'acord.

Però no n'hi havia prou amb això. Calia, a més, crear un concepte especial: RSC, dotar-lo de valor, generar la necessitat d'obtindre'l i proporcionar diverses formes d'aplicar-lo. En definitiva, calia crear el mercat de la “RSC”. Mercat que, com a tal, precisa d'una oferta variada per a donar resposta a una demanda latent.

Aquesta alienació capitalista de l'ètica ha generat discursos tant inconsistents com estúpids. M'he topat amb bajanades de l'estil: “s'ha de mesurar el retorn de la RSC”, “la RSC ha de ser rendible”o “el govern hauria de recolzar fiscalment aquells que fem RSC”.

Estimats empresaris amants de la RSC, entenc que tingueu la consciència moral èbria de culpa, però l'ètica no és una ciència que pugueu abordar amb índexs i percentatges. Qualsevol intent de convertir-la en quelcom quantificable està condemnat al fracàs. No us sembla que mesurar el retorn amorós en una parella és una tasca tant idiota com malvada? Doncs contrastar empíricament el retorn ètic d'una empresa és el mateix.

La creença que justifica aquesta tendència és la següent: “si ets ètic seràs millor”, O també “siguem bons per a ser millors que els altres”. Quin desastre. Però és que el mercader només vol guanyar. I l'ètica, convertida en objecte, pot representar-li un avantatge competitiu a l'hora de vèncer els demés. Així doncs, la responsabilitat social s'ha tornat competitiva. Heus aquí l'autèntica RSC.

Encara tinc pólvora. Argumentar que la RSC converteix una empresa en “bona” és afirmar, simultàniament, que abans -o sense ella- no ho era. I que, per tant, sense RSC tota empresa és egoista i insensible amb la societat. La RSC reforça, d'aquesta manera tant perversa, el mateix sistema que ella pretén millorar. Atribueix a un objecte allò que hauria de ser una característica del subjecte. En altres paraules, amb la RSC el nou capitalisme tracta d'obtenir “ètica” tot oblidant que aquesta manca d'ètica és únicament la conseqüència del seu funcionament normal.

Intentem ser bons. A tot arreu, des d'ara i per sempre, que no és cosa fàcil. Tireu la RSC a la brossa. No cal fer res especial ni invertir un sol euro per a posseir la bondat. Tractem, simplement, de ser més bones persones i més bons en allò que fem.  

Independentment

Parlem d'independència i d'autodeterminació avui. M'abstindré d'eufemismes. Aquí sobre el que s'està debatent és sobre nacionalisme. Sense la idea de Nació res de tot això tindria cap mena de sentit.

Llenço, per tant, el meu primer atac. Aquest fenomen de convertir ciutadans no-nacionalistes en acèrrims defensors de la independència, i fer-ho apel·lant al suposat progrés econòmic que el nou Estat comportaria...és un escàndol ètic. Repeteixo, voler la independència per a ser més rics és quelcom pervers. Independentment que pugui ser veritat, compte. Si jo sóc independent ho sóc fruit d'una reivindicació identitària i política. I punt. Un independentista no nacionalista és una contradicció amb potes.

El nacionalisme sorgeix en una comunitat que comparteix un sentiment, una historia, una cultura i un govern polític. Aquesta comunitat acaba realitzant-se i auto-determinant-se mitjançant un Estat. Això és el que es demanda. Ni més ni menys.

Aquí la lluita no és entre constitucionalistes versus nacionalistes. Ni de conya. Aquí el debat està entre nacionalistes de l'Estat espanyol i nacionalistes perifèrics sense Estat, els quals ens resistim a integrar-nos en la Nació espanyola que ens conté circumstancialment. Ens trobem vivint en un mateix territori on més d'una Nació pretén ser sobirana. Ergo, conflicte en estat pur.

I és que tot Estat, mitjançant la seva constitució, sempre impedeix la realització política d'aquells altres nacionalismes sense Estat que puguin sorgir dins el seu territori. Aquestes noves demandes d'autodeterminació sempre estaran en directe contradicció i oposició amb el principi de sobirania nacional de l'Estat ja existent. Fixeu-vos que irònic, l'Estat-Nació sempre oblida i nega aquell principi que un dia va justificar la seva pròpia fundació. En aquest sentit l'Estat-Nació no és democràtic.

El discurs nacionalista ha funcionat a la perfecció alhora de cohesionar les comunitats modernes. Delimitar un “nosaltres” i assenyalar un “altre”. Sota la bandera ja no hi han classes socials ni diferències culturals. Molt enginyós. Primer centrem-nos en “qui” som. Després ja discutirem sobre “com” ens organitzem políticament i quin sistema econòmic prenem.

Adverteixo que el paradigma Nació-Estat està en decadència. Això de les identitats dominants i en confrontació ja ens ha causat prou mal. Catalans, independentment que aconseguim el nostre Estat, aquest fet només hauria de representar el primer pas per a construir allò que, a nivell global, tota la humanitat precisa. Albirem més enllà, fem l'esforç intel·lectual de descriure una Utopia. Us heu plantejat què caldria reivindicar l'endemà de ser independents?

Un govern que ens uneixi en la diversitat. A tots sense excepció. L'Estat cosmopolita universal, que ja esbossà Kant fa més de dos-cents anys. Una gran república federal multicultural i plurinacional, la podríem anomenar ara. Com sinó hauríem de poder assolir la “pau perpètua”?

La temptació del "telos"

Entenem que tota acció persegueix una finalitat i comporta uns efectes. És sempre un mitjà per a un canvi en l'estat de les coses. Ara a Terrassa hem decidit iniciar l'Àgora. Ens pensem que neix d'una elecció lliure i n'esperem un bon resultat, oi? Doncs no.

En primer lloc, l'Àgora és producte d'una causalitat prèvia. A saber, la total desafecció envers la classe política i l'activitat de l'administració. Els habitants de terrassa cada vegada ens sentim més desconnectats d'allò que ens podria convertir en ciutadans: la identitat col·lectiva. Tard o d'hora havia d'arribar una iniciativa d'aquest estil. Retrospectivament té tot el sentit del món i no és gens sorprenent, ho sento.

Què n'esperem? Aquesta és la temptació del "telos", de la finalitat, de l'objectiu. Així funciona la nostra ment. Davant qualsevol acció apareix immediatament la urgència de conèixer el seu resultat i, d'aquesta manera, ponderar si l'esforç en la seva realització em paga la pena. Una ètica de recompenses, en definitiva. Tots ens hem convertit en mercaders de l'acció i en uns inversors especuladors del temps.

L'Àgora tan sols és un procés. I jo no vull saber per a què servirà. Qui vulgui respostes que es col·loqui les cadenes de nou i torni a la fila, que ja en rebrà ben aviat.

Prou de ser víctimes d'una historia "a priori" creada per uns altres. Ara tots volem ser aquell endeví que causa i prepara els esdeveniments que ell mateix presagia. No sóc lliure de crear el meu futur. Sóc l'endeví que sóc. Però sí que vull formar part d'allò que s'esdevé, i no només patir-ho.

Comencem a reflexionar, doncs. A cops de martell. Fem filosofia, critiquem sense concessions, proposem sense límits, descrivim la nostra particular Utopia, preguntem-nos sense temors i reivindiquem sense embuts. L'Àgora és aquí. Entreguem-nos-hi, doncs. Reaccionem de forma intel·ligent davant aquest esdeveniment. Però no n'esperem res a canvi. Participem-hi, senzillament.