Independentment

Parlem d'independència i d'autodeterminació avui. M'abstindré d'eufemismes. Aquí sobre el que s'està debatent és sobre nacionalisme. Sense la idea de Nació res de tot això tindria cap mena de sentit.

Llenço, per tant, el meu primer atac. Aquest fenomen de convertir ciutadans no-nacionalistes en acèrrims defensors de la independència, i fer-ho apel·lant al suposat progrés econòmic que el nou Estat comportaria...és un escàndol ètic. Repeteixo, voler la independència per a ser més rics és quelcom pervers. Independentment que pugui ser veritat, compte. Si jo sóc independent ho sóc fruit d'una reivindicació identitària i política. I punt. Un independentista no nacionalista és una contradicció amb potes.

El nacionalisme sorgeix en una comunitat que comparteix un sentiment, una historia, una cultura i un govern polític. Aquesta comunitat acaba realitzant-se i auto-determinant-se mitjançant un Estat. Això és el que es demanda. Ni més ni menys.

Aquí la lluita no és entre constitucionalistes versus nacionalistes. Ni de conya. Aquí el debat està entre nacionalistes de l'Estat espanyol i nacionalistes perifèrics sense Estat, els quals ens resistim a integrar-nos en la Nació espanyola que ens conté circumstancialment. Ens trobem vivint en un mateix territori on més d'una Nació pretén ser sobirana. Ergo, conflicte en estat pur.

I és que tot Estat, mitjançant la seva constitució, sempre impedeix la realització política d'aquells altres nacionalismes sense Estat que puguin sorgir dins el seu territori. Aquestes noves demandes d'autodeterminació sempre estaran en directe contradicció i oposició amb el principi de sobirania nacional de l'Estat ja existent. Fixeu-vos que irònic, l'Estat-Nació sempre oblida i nega aquell principi que un dia va justificar la seva pròpia fundació. En aquest sentit l'Estat-Nació no és democràtic.

El discurs nacionalista ha funcionat a la perfecció alhora de cohesionar les comunitats modernes. Delimitar un “nosaltres” i assenyalar un “altre”. Sota la bandera ja no hi han classes socials ni diferències culturals. Molt enginyós. Primer centrem-nos en “qui” som. Després ja discutirem sobre “com” ens organitzem políticament i quin sistema econòmic prenem.

Adverteixo que el paradigma Nació-Estat està en decadència. Això de les identitats dominants i en confrontació ja ens ha causat prou mal. Catalans, independentment que aconseguim el nostre Estat, aquest fet només hauria de representar el primer pas per a construir allò que, a nivell global, tota la humanitat precisa. Albirem més enllà, fem l'esforç intel·lectual de descriure una Utopia. Us heu plantejat què caldria reivindicar l'endemà de ser independents?

Un govern que ens uneixi en la diversitat. A tots sense excepció. L'Estat cosmopolita universal, que ja esbossà Kant fa més de dos-cents anys. Una gran república federal multicultural i plurinacional, la podríem anomenar ara. Com sinó hauríem de poder assolir la “pau perpètua”?