Actualment tothom
recomana a qualsevol empresa que disposi d'algun projecte, persona
responsable o departament de Responsabilitat Social Corporativa
(RSC). De no ser així, l'entitat corre el risc de ser titllada
d'insensible envers el sofriment de la societat. I això no ho vol
ningú. Fruit d'aquesta moda ètica, la RSC ha esdevingut un concepte
estrella tractat per milers de publicacions, tesis doctorals,
estudis, conferències, tallers, experts, màsters i inclús diversos
certificats de qualitat.
Però això no és pas
nou. Les empreses sempre han tingut la voluntat de retornar un cert
valor a la societat. A saber, la caritat. Es lluitava sense pietat
per aconseguir fer calés i després se'n donaven uns quants en
concepte de caritat. A mode d'analgèsic moral.
Però a dia d'avui ja no
parlem només de caritat. Ara també es tenen en consideració altres
àmbits com els proveïdors, els clients, els treballadors o el medi
ambient, només per citar-ne alguns. L'empresa pretenen ennoblir
d'ètica tots aquests vincles que la connecten amb la humanitat i el
món. Fins aquí tot molt bonic i coherent, d'acord.
Però no n'hi havia prou
amb això. Calia, a més, crear un concepte especial: RSC, dotar-lo
de valor, generar la necessitat d'obtindre'l i proporcionar diverses
formes d'aplicar-lo. En definitiva, calia crear el mercat de la
“RSC”. Mercat que, com a tal, precisa d'una oferta variada per a
donar resposta a una demanda latent.
Aquesta alienació
capitalista de l'ètica ha generat discursos tant inconsistents com
estúpids. M'he topat amb bajanades de l'estil: “s'ha de mesurar el
retorn de la RSC”, “la RSC ha de ser rendible”o “el govern
hauria de recolzar fiscalment aquells que fem RSC”.
Estimats empresaris
amants de la RSC, entenc que tingueu la consciència moral èbria de
culpa, però l'ètica no és una ciència que pugueu abordar amb
índexs i percentatges. Qualsevol intent de convertir-la en quelcom
quantificable està condemnat al fracàs. No us sembla que mesurar el
retorn amorós en una parella és una tasca tant idiota com malvada?
Doncs contrastar empíricament el retorn ètic d'una empresa és el
mateix.
La creença que justifica
aquesta tendència és la següent: “si ets ètic seràs millor”,
O també “siguem bons per a ser millors que els altres”. Quin
desastre. Però és que el mercader només vol guanyar. I l'ètica,
convertida en objecte, pot representar-li un avantatge competitiu a
l'hora de vèncer els demés. Així doncs, la responsabilitat social
s'ha tornat competitiva. Heus aquí l'autèntica RSC.
Encara tinc pólvora.
Argumentar que la RSC converteix una empresa en “bona” és
afirmar, simultàniament, que abans -o sense ella- no ho era. I que,
per tant, sense RSC tota empresa és egoista i insensible amb la
societat. La RSC reforça, d'aquesta manera tant perversa, el mateix
sistema que ella pretén millorar. Atribueix a un objecte allò que
hauria de ser una característica del subjecte. En altres paraules,
amb la RSC el nou capitalisme tracta d'obtenir “ètica” tot
oblidant que aquesta manca d'ètica és únicament la conseqüència
del seu funcionament normal.
Intentem ser bons. A tot
arreu, des d'ara i per sempre, que no és cosa fàcil. Tireu la RSC a
la brossa. No cal fer res especial ni invertir un sol euro per a
posseir la bondat. Tractem, simplement, de ser més bones persones i
més bons en allò que fem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario