Responsabilitat Social Competitiva

Actualment tothom recomana a qualsevol empresa que disposi d'algun projecte, persona responsable o departament de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). De no ser així, l'entitat corre el risc de ser titllada d'insensible envers el sofriment de la societat. I això no ho vol ningú. Fruit d'aquesta moda ètica, la RSC ha esdevingut un concepte estrella tractat per milers de publicacions, tesis doctorals, estudis, conferències, tallers, experts, màsters i inclús diversos certificats de qualitat.

Però això no és pas nou. Les empreses sempre han tingut la voluntat de retornar un cert valor a la societat. A saber, la caritat. Es lluitava sense pietat per aconseguir fer calés i després se'n donaven uns quants en concepte de caritat. A mode d'analgèsic moral.

Però a dia d'avui ja no parlem només de caritat. Ara també es tenen en consideració altres àmbits com els proveïdors, els clients, els treballadors o el medi ambient, només per citar-ne alguns. L'empresa pretenen ennoblir d'ètica tots aquests vincles que la connecten amb la humanitat i el món. Fins aquí tot molt bonic i coherent, d'acord.

Però no n'hi havia prou amb això. Calia, a més, crear un concepte especial: RSC, dotar-lo de valor, generar la necessitat d'obtindre'l i proporcionar diverses formes d'aplicar-lo. En definitiva, calia crear el mercat de la “RSC”. Mercat que, com a tal, precisa d'una oferta variada per a donar resposta a una demanda latent.

Aquesta alienació capitalista de l'ètica ha generat discursos tant inconsistents com estúpids. M'he topat amb bajanades de l'estil: “s'ha de mesurar el retorn de la RSC”, “la RSC ha de ser rendible”o “el govern hauria de recolzar fiscalment aquells que fem RSC”.

Estimats empresaris amants de la RSC, entenc que tingueu la consciència moral èbria de culpa, però l'ètica no és una ciència que pugueu abordar amb índexs i percentatges. Qualsevol intent de convertir-la en quelcom quantificable està condemnat al fracàs. No us sembla que mesurar el retorn amorós en una parella és una tasca tant idiota com malvada? Doncs contrastar empíricament el retorn ètic d'una empresa és el mateix.

La creença que justifica aquesta tendència és la següent: “si ets ètic seràs millor”, O també “siguem bons per a ser millors que els altres”. Quin desastre. Però és que el mercader només vol guanyar. I l'ètica, convertida en objecte, pot representar-li un avantatge competitiu a l'hora de vèncer els demés. Així doncs, la responsabilitat social s'ha tornat competitiva. Heus aquí l'autèntica RSC.

Encara tinc pólvora. Argumentar que la RSC converteix una empresa en “bona” és afirmar, simultàniament, que abans -o sense ella- no ho era. I que, per tant, sense RSC tota empresa és egoista i insensible amb la societat. La RSC reforça, d'aquesta manera tant perversa, el mateix sistema que ella pretén millorar. Atribueix a un objecte allò que hauria de ser una característica del subjecte. En altres paraules, amb la RSC el nou capitalisme tracta d'obtenir “ètica” tot oblidant que aquesta manca d'ètica és únicament la conseqüència del seu funcionament normal.

Intentem ser bons. A tot arreu, des d'ara i per sempre, que no és cosa fàcil. Tireu la RSC a la brossa. No cal fer res especial ni invertir un sol euro per a posseir la bondat. Tractem, simplement, de ser més bones persones i més bons en allò que fem.